12/05/2018
23/04/2016
09/05/2015
17/05/2014
11/05/2013
12/05/2012
Després d'un any de rumors, per fi surt a la llum la versió "seria" de la MiM, una ultra-trail de Castelló a Penyagolosa però amb 115Km, i com no, ací estem nosaltres per a vore que serà açò. Ens apuntem casi casi els primers, no sigue que s'amontone la gent i ens quedem fora de les places limitades. Es una llastima que sigue el mateix dia que la MiM perque no es poden fer les dos i tenim que renunciar a la cursa més emblemàtica del club, però que tenim que fer...
Be, arribem a la cursa, aquest any es canvia la eixida i pasa de ser del estadi Castalia al poliesportiu de la UJI, per un costat la morrinya ens fa estar extranys, però per un altre costat la rao s'imposa, molt millors instal.lacions i molt millor aparcament, en uns anys també li agarrarem carinyo, segur.
Pasem el control de material obligatori i ens fiquem al caixó de eixida junt tots els MiMeros, entre ells Branto (cosí de Juan), que ens acompanyarà fins a les Torrocelles. Impresiona vore que surts del polideportiu i encara hi-ha gent cruzant l'arc de sortida. Be, nosaltres al nostre rotllo, a la marxeta i a pasar el dia per el monte. Arribem a la Coma i agarrem la variant que van obrir l'any passat, ens va agradar, pot ser fas uns metres més però es un camí més ample i pla. Arribem a la pedra de Borriol i veiem que portem més o menys el mateix temps que a la MiM de l'any passat, tenim que afluixar, portem tres kilos de motxila i ens esperen 50Km més.
Comença a eixir el sol i ja es veu que serà un dia roïn (com l'any passat), de moment s'aguante be, però poc a poc la calor va pasant factura. Arribant a le Oronetes ens alcança Titin, un company de LaTorre i parlem una miqueta però te més bon ritme que nosaltres i pronte ens abandone.
Així arribem fins a les Useres, li diem a Branto que marxe, que porte més bon ritme que nosaltres i així ho fa. Tirem avant els dos mano a mano, però en aquesta cursa no vas mai sol, al menys fins a les Torrocelles, ací ens separem els de la MiM i els de la CSP i ara si que ens trobem sols, ens trobem amb Carmen, mestra de l'escola de Benlloch que estaba mirant la cursa, ens anima i practicament no veiem més gent fins a Adzaneta. Allí, al control, ens agrupem una dotzena de corredors, però pronte ens tornem a quedar sols, el pla de Meanes no es pesat, però comença a fer-se llarg fins que arribem als control dels molins, allí esta Sisco amb una paella que feia furor, però nosaltres vam pensar que millor no menjar-ne, que l'arrós no es el millor menjar per a corre. Ací canvia el temps, i tota la calor que haviem passat fins ara es torna en una tronada típica del estiu (i de la MiM), a més a més, el terreny comença a empinarse en serio, la pujada a Culla es llarga i dura, i ara plou a canters. Quan arribem al control ens trobem a Titin, el coco li havia pogut i s'havia arretirat per culpa de la pluja, nosaltres entrem al polisportiu i ens canviem de roba, menjem com a persones (caldo i macarrons) i de paso, fem un poc de temps mentres pase la tronada. Així, eixim del control sense pluja i fresquets, sense pretendreu ens havie sortit de p... m... Tornem a baixar fins al Monlleó i tornem a pujar fins a l'ermita de S. Bartomeu de Boí, on aprofitem per a traure els frontals i afrontar la nit. D'aci a Vistabella es prou pla, un poc picat cap amunt peró no hi-ha cap tros exagerat, així que, "sin prisa pero sin pausa" posem un ritme de caminar lleuger i arribem al control de Vistabella on ens recibisen amb un fort aplaudiment, qui s'ho tenie que pensar, a les dos del matí i eixe ambientas, un 10 per als veins de Vistabella. Allí està Remi (Queral), parlem un ratet, tota la cursa davant i als últims quilometres li agafa una "pájara" i perd la cursa, quina llàstima, be, el segon lloc tampoc es un mal resultat, no?. Però bueno, això es un altre nivel, nosaltres encara no haviem acabat i ens teniem que alçar de la cadira, que allí, amb un altre tasó de caldo, un altre plat de macarrons i una cervessa i tot es feia costa amunt alçar-se, però havie de pasar per nosaltres. D'ací a Xodos ho vam probar un mes abans i no ere molt dur, així que sortim animats, FALLO, amb 90Km a les cames no es el mateix, la pujada es va fer inacabable i la baixada insufrible, però la veritat es que ara ja veus la punta prop, MENTIRA. Encara queda mol, l'eixida de Xodos es molt roïna, però lo que més dur s'em va fer es la part de detrás del Penyagolosa, el que un més atrás em pareixien tobogans ara eren unes parets inpujables, arribem al ultim control i m'asente a una cadira, no puc més, però no hi-ha més remei que seguir, no vaig a retirarme al km. 100. La pujada de la pista de la nevera no s'acabe mai, i per a mi te un desnivell del 2000%, així que en el "paso de descanso" que fan els alpinistes arribem a la banyadera, on nomes ens quedaran els 3Km de baixada. Estem sols i baixem caminant a la marxeta, però en una d'eixes em gire i veig a un tio bastant més atràs de nosaltres, així que, en un atac d'orgull li dic a Juan que estire, que corregue que este no ens pot pasar, si no ho ha fet en 110Km no ho podem permetre ara, Juan es fa creus, com pot ser que no pugues menejar-te i ara vols corre? però bueno, com ell està be i jo soc el que ho ha proposat no hi-ha més que parlar, a correr s'ha dit i així arribem a la meta, correns com si forem bons però en un crono de 24h50' Be, ja tenim un altre repte complert, ja vorem quin será el pròxim. Continuarà...
